Quan els historiadors li tiren mà al vertiginós periode que comprén entre 1995 i 2005 segur que tenen un bon grapat de noms ocurrents per a batejar-lo. Eixos noms hauran de fer referència a la insensatesa col·lectiva a la que alguns ens van portar i que va suposar apretar-nos al coll el llaç que poc després estaria a punt d’ofegar-nos.

Eren els anys del tot val, del requalifica tu que a mi em fa risa, dels mega projectes i la megalomania. En el fons era pur punk, un “no future” en tota regla que va requerir de la nostra determinació per a dir que ja hi havia prou. Despertar significava entendre que els duros a quatre pessetes no existien. Adéu innocència, adéu.

Des que el PSPV-PSOE vam aplegar al govern en 2011 amb el recolzament majoritari dels veïns i veïnes de Xàbia, hem aplicat al creiximent la recepta del sentit comú. Per això ens agrada tant l’expressió “xicotet urbanisme”. I com que estem convençuts que eixe és el camí, l’hem convertida en un dels eixos de la nostra acció de govern. 

1

El xicotet urbanisme és aquell en què les actuacions es fan a la mida de les persones. Lògic, veritat? Significa prioritzar les intervencions que donen feina a les empreses locals, les que generen llocs de treball a Xàbia, les que no consumixen més territori ni posen en perill el model de ciutat, les que tenen una utilitat clara i immediata, les que sabem com hem de pagar i que no suposaran una càrrega absurda a la ciutadania.

Però el xicotet urbanisme també és una declaració de principis. Quan decidim que un solar serà una plaça estem diguent que volem un poble amable, obert i de tots. Quan rehabilitem els molins de La Plana o els forns de calç o el riurau dels Arnauda ens declarem part d’una història que volem continuar. Si intervenim en els vials o en la millora de les voreres, com és el cas de Jaume I en Duanes o en el passeig del Tenista David Ferrer a l’Arenal, estem apostant per la qualitat de vida de tots, els qui ens han de visitar i els que vivim a Xàbia tot l’any. 

Cal trobar l’equilibri entre l’ambició necessària per continuar fent avant i el trellat per entendre que eixe avanç econòmic i social ha de ser harmònic. En eixe sentit, preferir la rehabilitació del Central Cinema com a dinamitzador cultural del casc antic o la biblioteca de Duanes per tal de garantir l’accés a la   formació de tots, és començar a fonamentar la Xàbia dels pròxims anys; és xicotet urbanisme. És responsabilitat.

En el temps que queda d’ací a les eleccions em sentireu moltes vegades a mi i als meus companys utilitzar esta expresió. Cada vegada que ho fem estarem parlant de la millor garantia per continuar creixent i consolidant un benestar real i de tots.

 Els socialistes de Xàbia ho tenim clar. Jo ho tinc clar. Anem!

2